La Llei d’Habitatge que s’està preparant des del Govern continua sent un mal servei a la ciutadania i nou tracte de privilegi als especuladors. Davant això, les organitzacions socials de la Iniciativa Llei Habitatge estem elaborant per a registre la Llei del Dret a l’Habitatge que la gent necessita.

Avui 16 de juny, fem públic que abans d’estiu, pretenem registrar en el Congrés dels Diputats una autèntica Llei del Dret a l’Habitatge, amb la intenció d’agafar les regnes del nostre futur. Cal garantir, per fi, el dret a l’habitatge al nostre país i posar límit a l’especulació salvatge que tantes vides ha destrossat.

Per al Govern, garantir el Dret a l’Habitatge ha deixat de ser prioritari, insensible a les llacunes de les mesures de protecció que han permès. Fins i tot en pandèmia, continua havent-hi desnonaments. No podem esperar més; per això aquest gir, que esperem poder fer realitat amb el suport dels grups parlamentaris que han donat el seu suport a la Iniciativa des dels seus inicis.

El problema amb l’habitatge ja dura massa, des de l’esclat de l’estafa hipotecària del 2008, sense una voluntat política clara per a resoldre’l. La pandèmia està accentuant encara més l’emergència residencial, sent cada vegada major i amb previsió aterridora en els pròxims mesos.

Només cal veure les últimes dades sobre els desnonaments en el primer trimestre del 2021 per a comprendre la magnitud de l’emergència residencial enquistada a Espanya: 10.961 famílies han estat expulsades de les seves cases entre gener i març d’enguany per no poder pagar el seu lloguer o hipoteca. Aquesta xifra creixerà exponencialment quan el 9 d’agost finalitzi la moratòria actual que està posposant molts dels desnonaments. Sense oblidar l’augment de les execucions hipotecàries en l’últim any, empenyent a les famílies a acollir-se a una moratòria, que només és efectiva quan ja han perdut la seva casa.

Els resultats de dècades de polítiques que neguen el Dret a l’habitatge en lloc de garantir-la, es tradueix també en una joventut sense possibilitat d’emancipar-se i una classe treballadora a la qual li resulta impossible accedir a una llar, per a poder continuar construint projectes de vida. El sense llarisme es cronifica, amb un nombre creixent de pensionistes i persones majors expulsades del mercat laboral, llançades al carrer o a habitacles en condicions indignes.

No es pot presumir de ser un Govern progressista, alhora que es tanquen les portes a les negociacions i a parlar amb les organitzacions civils, que ens hem tornat expertes en el tema a força de sofrir-lo. La falta d’interlocució, no podem més que interpretar-la com una falta d’intenció absoluta d’elaborar la llei que la gent necessita i no la que demanen els bancs, els fons voltor, les patronals o les immobiliàries.

Perquè no podem esperar més a tenir una legislació que, com a mínim, contempli els següents apartats:

1. La llei ha de garantir el dret a un habitatge digne, assequible, accessible i adequada com a dret subjectiu, garantint que aquesta protecció sigui efectiva i evitant que cap persona sofreixi situació de sense llar.
2. Stop desnonaments de persones vulnerables sense alternativa d’habitatge digne i adequat, així com l’obligació de lloguer social estable per a les grans forquilles; i en la resta de casos, reallotjament digne i adequat a càrrec dels poders públics.
3. Assegurar i ampliar el parc públic de lloguer social, com a mínim al 20% del conjunt d’habitatges en vint anys, fent front a l’emergència residencial de manera prioritària.
4. Regulació estatal de lloguers a preus adequats als salaris de la població en cada zona del territori. Modificació de la llei d’arrendaments urbans per a donar protecció i estabilitat a inquilins i inquilines del conjunt del país.
5. Garantir els subministraments bàsics d’aigua, llum, gas i accés a les telecomunicacions per a evitar la bretxa digital, com a part d’un habitatge digne.
6. Garantir una segona oportunitat efectiva per a les llars amb deutes hipotecaris i desenvolupar mesures contra el sobreendeutament i els abusos financers i immobiliaris.
7. Ampliació pressupostària per a habitatge social i polítiques socials d’habitatge fins a arribar a la mitjana europea de parc públic, destinant, com a mínim, el 2% del pressupost estatal. Assignació d’una part suficient dels fons europeus de recuperació a aquest objectiu.
8. Participació activa de la població en tota la política d’habitatge i urbanisme.

Després de 42 anys de suposada democràcia, amb els nostres drets més fonamentals cada vegada més en perill, és imprescindible que la Llei pel Dret a l’Habitatge incorpori aquestes demandes, blindi les legislacions autonòmiques i doni compliment a la Constitució, als dictàmens de Nacions Unides i dels Tribunals Europeus.

Les nostres cases, la nostra llei!