Diumenge vam participar de la primera (Re)volta Lledonera. Una trobada per recuperar la memòria histórica del barri de la Plana Lledò i les seves lluites socials. Compartim l’article resum escrit per Cucúrbita

La Plana Lledó va ser l’escenari, diumenge passat, de la primera (Re)volta impulsada per Òmnium al Vallès Oriental, amb l’assitència de més 40 persones. Cucúrbita vam guiar aquesta passejada des de Can Lledó fins a la Tramolla, on va tenir lloc el col·loqui i un petit aperitiu. Nosaltres només vam posar el fil conductor de la història del barri per teixir les lluites passades i les presents, però les protagonistes van ser les entitats i participants amb el seu testimoniatge.

Als anys seixanta, en ple esclat demogràfic, es van construir els pisos del Sala amb tota la urgència i picaresca. Els seus inquilins van arribar abans que els carrers, l’aigua, l’enllumenat, l’escola o els serveis sanitaris. Eren gent humil que venia principalment d’Andalusia, Extremadura i Aragó per treballar a la indústria que creixia al llarg del Besòs, atrets pel seu preu assequible.

Aquell barri aïllat per la via del tren, va ser el bressol d’unmoviment veïnal que va capgirar Mollet. La primera manifestació va transcórrer per l’antiga carretera per reclamar l’abastiment d’aigua fins que la van dissoldre els grisos. Amb aquell precedent, el 1974 es va formar l’AV de Plana Lledó, que va ser el primer paraigües legal per organitzar-se, i també l’exemple per a les que van seguir. La seva tasca reivindicativa va ser fonamental per aconseguir les millores necessàries al barri.

L’Antonio Sánchez, el “Gato”, va recordar el padre Juan, el seu pare, el Julián, el Vega i amb especial èmfasi el Bernabé Soto. “Ayuntamiento: nosotros ponemos la primera piedra, pon tú la última teja”, deia un mural pintat durant una acció al solar del passatge Borrell que reclamava la construcció d’un parvulari i l’obertura d’espais verds públics al barri el 1975.

El Jaume Noró va repassar l’evolució de l’escola al barri, amb l’acadèmia Viñas, la Cervantes o Sant Gervasi, i per fi el Salvat Papasseit; i la lluita contra les permanències, per l’escola pública, laica i en català. Amb la confluència entre diferents sectors i amb el pas dels anys, van arribar els èxits. Els nous passos sota la via, el parc de l’era del sindicat (avui plaça Joan Miró) o la reserva d’espai del (després polèmic) Parc dels Colors; el casal d’avis Sant Jordi, l’escola Abelló, el nou ambulatori, el centre cívic l’Era, el Lledoner; o la darrera reforma integral, entre d’altres.

Amb tots els canvis i la construcció del sector sud de Gallecs, el barri queda perfectament integrat a la trama urbana i sembla haver superat l’etiqueta de “barrio sin madre”. Però és així? Fins ara s’ha mantingut com a barri d’acollida de la nova migració global per ser el més assequible. Així, a part de ser el més densament poblat de Mollet, n’és el que té major percentatge de població nascuda fora del país, i no per casualitat, el que té un nivell de renda més baix.

L’Enric va parlar de la segregació escolar, la Concepció (de Mollet Acull) va apuntar les dificultats que tenen les persones nouvingudes per empadronar-se i la vulneració de drets que això suposa i la Sagra va preguntar-nos molt encertadament on son avui aquestes persones i com podem treballar-hi plegades.

El barrio sin madre, per sort, té l’Ana Mejías, veïna de tota la vida i portaveu de la PAH, que agafava de la mà la Vasi quan molt valenta ens va compartir el seu cas entre llàgrimes i aplaudiments. Mentre escric aquestes línies la PAH de Mollet torna a ser notícia perquè ha aturat un altre desnonament amb presència de la Brimo, el del Moha i dos menors al seu càrrec. Mollet és referent arreu en la lluita pel dret a l’habitatge. L’Ana ens va explicar com treballen des de l’empoderament de les afectades (especialment dones racialitzades) tot acceptant les diferències i formant una gran família intercultural, alhora va denunciar les màfies que s’aprofiten de les més vulnerables tot fent negoci amb els pisos ocupats.

L’actual junta de l’AV no va participar d’aquesta primera Revolta per estar impulsada per Òmnium, fet que ens ha de fer reflexionar a totes sobre aquesta bretxa generada dins el nostre teixit social i com podem reparar-la. Per això la Juani no va parlar en nom de l’AV, però va explicar les dificultats que tenen per arribar a noves sòcies més joves i per mobilitzar les actuals.

Jovent mobilitzat i amb idees n’hi ha. El José i el Rubén, caps de les colles Morada i dels Torrats van destacar que tot i treballar a nivell de ciutat, fa temps que volen anar més enllà de dinamitzar la festa major, col·laborant amb altres entitats i creant activitats regulars per la gent dels barris. Tanmateix el Jubal i l’Ona, de l’Esplai Tuareg van comentar com cada cop estan acollint més canalla del barri per educar en el lleure amb una visió transformadora. Ambdues entitats amb seu al CC l’Era intenten que deixi de donar l’esquena al barri i reclamen més espais.

El Jose Luís, el Jose Maria i la Claudia, d’Atzarola, van mostrar la seva visió més polititzada. Prioritzen donar suport a la PAH i crear estructures populars per fer front a les necessitats de la classe treballadora, com per exemple l’escoleta popular, que té cura de la canalla mentre les mares resolen els seus casos a l’assemblea d’assessorament col·lectiu de la PAH. Fa poc van intentar ocupar una oficina abandonada del BBVA per acollir aquestes activitats, el que anava a ser l’Espai Popular les Guijarro.

De moment les acull La Tramolla, l’escola d’arts escèniques que dirigeix el Ferran Jiménez. Per una banda, és un projecte d’autoocupació que vol fer accessible el teatre i la dansa des dels valors de l’economia solidària (actualment busca constituir-se en cooperativa amb l’acompanyament de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental). De l’altra, pretén ser un espai de gestió comunitària. El seu garatge acull també al grup de consum Cinc Quarteres.

La Raquel, veïna i cistellaire, ens va explicar com més de vint famílies s’organitzen per abastir-se de producte agroecològic tot fent pedagogia vers la sobirania alimentària, doncs defensar la terra és defensar la pagesia, i va reivindicar com a part del barri i la seva cultura les tapes de l’Herminia i la Gamba.

El “Gato”, recordat i estimat al barri, és qui va tancar el diàleg amb una intervenció que ens convida a trobar els punts en comú i fer pinya entre els moviments socials i el teixit associatiu, a apropar-nos a les necessitats de les més desfavorides, recuperar el caràcter reivindicatiu, a compartir lluites des d’allò local per construir un dic contra els discursos d’odi i el capitalisme.