Dissabte vam organitzar un debat sobre Habitatge des d’una visió periodística. Vam parlar de la problemàtica i del paper dels mitjans de comunicació tradicionals, els mitjans independents i la comunicació de la PAH.

Al debat van participar els periodistes Andreu Merino (actualment a peu de carrer des del programa Planta Baixa de TV3), João França (freelance), Laura Ortiz (directora del diari Som Mollet Baix Vallès), Irene Peiró, doctora en periodisme experta en el discurs informatiu sobre habitatge i Juanjo Ramón tècnic de comunicació especialitzat en comunicació social i comunitària.

El debat va començar amb una roda de presentacions i una breu introducció a la problemàtica de l’habitatge i l’estat d’emergència habitacional que patim d’ençà que va esclatar la bombolla l’any 2008. Tot seguit vam començar amb la ronda de preguntes que van estar dividides en quatre blocs:

• En el seu últim llibre, el João comença amb la frase “Hay que hacer algo”. Com veieu aquesta afirmació? S’està fent prou tant des del carrer com de les administracions? S’està enfocant bé el tema des dels mitjans de comunicació?

• Quan va esclatar la crisi del 2008, va fer-ho amb una societat desmobilitzada i sense un actor clar que denuncies la situació fins que va entrar a escena la PAH i posteriorment el 15M. Van ser uns anys d’ebullició, amb una tasca comunicativa important i durant un temps, segons les estadístiques, una majoria social dona suport al moviment i el seu discurs. Ara la problemàtica és molt més gran, hem passat d’un problema clau com era el no poder pagar la hipoteca, al problema del lloguer (tant de no poder pagar els preus abusius com de les dificultades i traves que posen a l’hora de signar un contracte) i les ocupacions. El moviment per l’habitatge és més ampli, però sembla que costa més d’arribar a la gent en contra del suport del 80% de la població en 2013 a favor de la ILP Hipotecaria. Que creieu que ha canviat quant a relat i com creieu que es podria tornar a recuperar el favor social? Es pot trencar el sentiment de propietat arrelat a la nostra societat amb una bona tasca comunicativa?

• Vist des de la perspectiva d’investigació i tasca periodística, sent conscients que majoritàriament, darrere d’aquesta tasca no hi ha professionals, com veieu la tasca de la PAH i dels moviments per l’habitatge? Comuniquen bé? Què creieu que es podria millorar?

• Quina creieu que ha estat la tasca més important que ha fet el moviment per l’habitatge més enllà de la denúncia i visibilització de la problemàtica?

Conclusions

Quan esclata la crisi, la PAH demostra que cal fer alguna cosa contra els poders que coarten el dret a l’habitatge. Caldria més gent mobilitzada per empènyer a les administracions a fer més coses,  així com els mitjans de comunicació, que malgrat la sensibilització amb el tema, publiquen arran de la feina que es fa des del carrer.

Si la problemàtica és visible als mitjans de comunicació i a les administracions, és gràcies a la feina que es fa des dels moviments. Lamentablement, els mitjans han normalitzat els desnonaments fins al punt que en passar cada dia, la problemàtica deixa de ser notícia i costa canviar aquesta tendència. Així i tot, s’han vist obligats a posar el problema en el debat públic, més enllà de la seva línia editorial.

El discurs informatiu ha passat de cobrir només la perspectiva del sector immobiliari i financer, a parlar d’habitatge com a dret i la problemàtica que l’envolta. Això s’ha produït gràcies a la feina dels moviments socials, com el fet que la cobertura del tema ha augmentat amb els anys. Una tasca que ha debilitat i ha fet perdre la credibilitat dels mitjans tradicionals i ha fomentat l’aparició de mitjans independents.

Cal trencar amb el centralisme dels mitjans de comunicació generalistes que només cobreixen Barcelona, oblidant la resta del territori on també existeix la problemàtica. S’ha de fomentar els mitjans locals. Els mitjans tradicionals haurien de recórrer més als moviments socials com a font d’informació experta i millorar la falta rigor.

Les administracions actuen de forma limitada front l’emergència però sense un full de ruta per resoldre la base del problema. Les administracions no fan prou i estem en un moment polític que no planteja mesures per cobrir l’emergència, tracten l’habitatge com un bé de mercat i no com el que és: un dret. En l’àmbit municipal pot haver-hi certa sensibilitat, però no hi ha competències ni recursos. No es pot legislar des del consens intentant que tots els actors – propietaris i famílies – estiguin contents.

Cal una estratègia política a llarg termini. 

El canvi més important del moviment d’habitatge ha estat passar de la resistència a l’ofensiva i plantejar solucions. Cal destacar el propositivisme dels moviments socials, que malgrat el desbordament de les assemblees i la falta de recursos, treballen per cobrir l’emergència al mateix temps que fan propostes legislatives que posen soluciones estructurals a la problemàtica. Costa incidir a escala política perquè les solucions impliquen tocar beneficis d’un sector que no s’atreveixen a tocar.

Al principi de la crisi es tractava la problemàtica com un fracàs personal de les persones que van perdre la seva casa després de perdre el seu treball. L’empatia s’aconsegueix gràcies al treball de la PAH, però actualment tenim altres dinàmiques i ens trobem en un altre punt. Hi ha una gran feina i creativitat per part de la PAH per a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, es guanyi rellevància i posar els temes sobre la taula. El treball de crear aliances amb els mitjans per a aconseguir això ha estat fonamental. 

S’ha fet molt i molt bé per a mantenir el relat. Poca gent té avui dia una bona imatge del banc. Però el poder es reconfigura i sobredimensiona un problema de manera perversa, com podria passar amb les ocupacions. El relat ha canviat a causa del discurs promogut pel sistema més liberal i capitalista, alimentat pels mitjans tradicionals alimentant el sentiment de propietat.  Això ha provocat que en l’àmbit social s’ha perdut una mica el suport majoritari cap als moviments que lluiten pel dret a l’habitatge.

L’enemic és poderós i pot influir a través dels mitjans de comunicació generalistes o campanyes de publicitat com les dutes a terme per les empreses d’alarmes. La millor manera de contrarestar el relat que promouen, és que des dels moviments socials no es defugi la confrontació i s’estrenyi per poder trencar aquestes lògiques inconscients d’alguns mitjans.

Durant la crisi de les hipoteques hi havia més empatia, ja que en un país majoritàriament de propietaris, hi havia el sentiment de ”em pot passar a mi”. Ara que la problemàtica s’ha diversificat i sobretot degut al discurs entorn de les ocupacions, es confronten el dret a l’habitatge amb el de la propietat i allunya a la població de l’empatia inicial. Cal pedagogia perquè la gent entengui la problemàtica i que les ocupacions són per necessitat. Cal trencar el discurs d’alguns mitjans de comunicació, prioritza’n que l’ocupació és l’última alternativa quan no queda una altra.

Malgrat tot, cal recordar d’on venim i que pocs anys enrere era inimaginable que la regulació dels preus del lloguer estigués tan present, a mitjans de comunicació o debat polític, o que actualment hi hagi propostes legislatives per regular certes ocupacions amb contractes de lloguer social.

És molt diferent parlar de dret a la propietat privada que parlar de dret a l’especulació. Pots tenir un pis? Si Pots fer amb ell el que et doni la gana? No.

Des de 2008 s’ha avançat molt, però si analitzem al detall l’evolució del discurs informatiu, veiem que ha estat un continu d’avanços i reculades en funció de la capacitat dels moviments de contrarestar en els mitjans la influència del rival. Relacions de poder i contrapoder reflectits en l’agenda dels mitjans.

Sol passar que les principals victòries polítiques/legislatives dels moviments socials arribin després (no durant) dels seus períodes de més incidència mediàtica. Primer convèncer la ciutadania perquè després això empenyi els partits a aprovar les propostes dels moviments socials. Un gran exemple és l’aprovació de la Llei 24/2015 que arriba en un dels moments de menys difusió de la lluita per l’habitatge per part dels mitjans de comunicació.

Actualment, un dels riscos més grans que es corre és la ”institucionalització del discurs”. Una vegada els moviments socials posen en agenda les necessitats, amb la seva maquinària comunicativa, les institucions s’apoderen del discurs. Així agafen més pes en els mitjans de comunicació, al preu de silenciar als moviments socials. La comunicació pot contribuir a trencar a revertir la situació, però no és un fet aïllat, forma part d’un entorn social i ha de venir acompanyada de polítiques socials o es queda en res.