Els vuit desnonaments programats aquesta setmana al Vallès Oriental demostren que l’especulació, la bombolla del lloguer i l’expulsió de veïnes no són exclusives de les grans ciutats. Vuit desnonaments que posen al centre de la problemàtica municipis com Canovelles, Cardedeu, Granollers, Mollet i Sant Pere de Vilamajor. Municipis on el preu d’un lloguer mitjà ja està per sobre del 700 euros.
Malgrat la conquesta de lleis com la 24/2015, gràcies a la ILP d’Habitatge liderada per la PAH, o la millora i ampliació d’aquesta i altres lleis amb el Decret Llei 17/2019 de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, en vigor des del 23 de desembre de 2019, Catalunya, amb 49 desnonaments diaris, lidera el rànquing de la vergonya a tot l’Estat. Perquè no n’hi ha prou de fer reformes legislatives si després cal lluitar perquè les lleis s’apliquin amb contundència.
La situació al Vallès Oriental ho evidencia, tenint en compte que l’últim recurs de les famílies per poder defensar el seu dret a l’habitatge és l’organització veïnal.
Aquest dimarts, gràcies a les mobilitzacions de la PAH i el Sindicat de Poble de Vilamajor -amb el suport d’altres col·lectius del moviment popular- hem fet de mur de contenció a les portes dels habitatges i s’ha evitat que tres famílies amb nens es quedin al carrer. Uns casos que, amb una aplicació àgil i eficaç de la Llei 24/2015, no haguessin arribat a aquest extrem. Això posa en evidència que el tempos de l’administració no estan a l’altura de l’angoixa de les persones.
Si l’especulació d’un dret bàsic com l’habitatge ja fa massa temps que està d’actualitat, també ho estan les declaracions d’Ana Botin, presidenta del Banco Santander, afirmant que els bancs no desnonen des del 2012. Una mentida amb totes les lletres. No cal anar gaire lluny per desmentir-la. Només anar aquest divendres a Granollers, on un matrimoni s’enfronta a una execució hipotecària iniciada pel Banco Popular, absorbit pel Banco Santander. Opta per desnonar-los, en comptes de complir la llei i oferir-los un lloguer social de set anys en funció dels seus ingressos.
A Catalunya ja hem guanyat eines per garantir la protecció de les famílies, que ara toca defensar i donar a conèixer. Mentrestant, els moviments socials hauran de seguir donant el coixí protector a les famílies per la incompetència de les administracions.
Si realment volem eradicar el problema, també cal collar el nou govern de PSOE-Unides Podem perquè estiguin a l’altura dels titulars, ja que de moment el seu programa d’habitatge és insuficient. La PAH és viva des de 2009, els moviments en defensa del dret a l’habitatge cada dia són més i allà estarem, exigint el que necessitem. Prop d’1,2 milions de famílies ja han perdut la seva llar des de 2008. No en perdem ni una més.