Luis i Alicia són veïns de Mollet, un dels municipis en què, segons la PAH, més costa aconseguir el padró. Tots dos són ocupa i saben com costa aconseguir el cens, un dret recollit en la llei que obre les portes a l’atenció primària, prestacions socials o ajudes, no a la propietat de l’habitatge. Un dret també per a les persones que ocupen, però que sovint se’ls resisteix

Reportatge de Sandra Vicente @Sandra_ViBa per Catalunya Plural

No permetrem que Catalunya es converteixi en un paradís ocupa, inèdit a Europa”. Amb aquestes paraules, el president del PP català, Alejandro Fernández, anunciava que la formació durà a Tribunal Constitucional el Decret Llei de la Generalitat de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge. El decret estableix l’obligatorietat de facilitar lloguer social a les persones vulnerables, entre les quals destaquen aquelles que no tenen títol habilitant i, per tant, poden ser desnonades sense alternativa habitacional. En altres paraules: ocupes.

El popular, que considera aquest decret com un “insult”, creu que protegeix els ocupes davant de persones que han decidit “invertir i estalviar a través de l’habitatge”. En declaracions davant premsa, Fernández ha apuntat que el Decret va en contra el dret fonamental de la propietat privada. Passant per alt el dret, també fonamental i constitucional (Article 47) a un habitatge digne. El president del PP va fer bandera d’altres estereotips sobre el col·lectiu ocupa, en tant que considera que els decrets de la Generalitat semblen “fets a mida per a les màfies il·legals d’ocupació, que actuen impunement a Catalunya”.

Però la veritat sobre l’ocupació és que darrere les portes d’un habitatge buit és més freqüent trobar famílies o persones vulnerables i en exclusió habitacional abans que no pas màfies. I que molts dels pisos ocupats no estan buits en tant que segona residència o a l’espera de ser llogats, sinó que són habitatges que el banc ha reclamat després d’un desnonament o per impagament de les promotores, després de la bombolla immobiliària.

És cert que, per motius obvis, no hi ha dades sobre ocupació a Catalunya, però segons la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el perfil més comú és el de “persona vulnerable, que busca una solució temporal a un problema d’habitatge i que aspira a pagar un lloguer social”. I aquí ve un dels problemes: per accedir a un lloguer social, es requereix de l’acreditació d’exclusió residencial. I per aquest, cal estar empadronat. Per tant, quan Alejandro Fernández demana que la gent esperi de manera “pacient i honrada a les llistes de lloguer social”, no té en compte que si no es té un sostre sota el qual empadronar-se no hi ha lloguer social a l’horitzó.

I no només és el lloguer social que depèn del padró, sinó també l’atenció mèdica a l’Atenció Primària, el dret a vot o l’accés a certes prestacions o ajudes socials. És per això, que al BOE del 20 de maig es van ajustar certes disposicions per facilitar l’empadronament i, de la mà, l’accés a les prestacions arran de la crisi de la Covid. “El padró ha de reflectir el domicili on viu cada veí, independent de les controvèrsies jurídiques sobre la titularitat de l’habitatge”, tal com relata el BOE.

Una persona que estigui ocupant, doncs, segons el BOE ha de presentar l’autorització per escrit d’algú que ja estigui empadronat en l’immoble. Però, en el cas de les cases que estan buides, propietat del banc o de la SAREB, els ajuntaments “tenen l’obligació de tramitar la sol·licitud d’empadronament”. Però, tot i que el padró sigui un dret regulat per llei, des de la PAH denuncien que hi ha municipis que “posen traves”. Un d’aquests municipis és Mollet de Vallès on, tot i que les sol·licituds s’acabin complint, es sobrepassen els sis mesos màxims que, segons la llei, pot trigar el tràmit.

Darrere cada habitatge ocupat hi ha una història diferent, però la mateixa lluita. Prova d’això són Luis i Alícia, tots dos veïns de Mollet. Ocupes que van haver de recórrer a aquesta modalitat de vida després de ser expulsats de les seves cases. Alícia, tot just després de l’esclat de la bombolla, va ocupar el 2015 i va aconseguir el padró en 2017. Luís, va haver d’ocupar per no deixar la seva filla i la seva néta, de 10 anys, al carrer. A l’atur, sense prestacions i esperant el padró des de fa 9 mesos. Els dos busquen un lloguer social que l’administració no és capaç de donar-los. Ells són una part de la realitat de l’ocupació i expliquem les seves històries.

Luis i una espera de nou mesos sense padró, prestacions ni dret a vot

Luis viu en un apartament auster, però arreglat. “Jo vaig pintar el pis, perquè estava fet un desastre: si cal ser pobre, que sigui amb dignitat”, remarca. Hi ha pocs mobles, però tots són seus. La seva tauleta, televisió i matalassos van estar alguns mesos esperant en un traster que va llogar, després que hagués de deixar l’habitació que li llogava a un amic per no poder pagar-la. Torner de PVC de professió, Luis va començar un període de crisi de la mà del 2008, des de quan ha anat encadenant contractes temporals, poc estables i pitjor pagats. Després de la seva última ocupació, es va quedar sense diners per pagar l’habitació, al temps que la seva filla també es quedava a l’atur, amb una nena de 10 anys a càrrec. L’alternativa per a aquesta família, que vivia separada en aquell llavors, era quedar-se al carrer.

Luis passava les tardes a una rambla, on va conèixer a una noia que ocupava la que ara és casa seva. Ella deixava l’immoble i, després de conèixer la situació de Luis, li va oferir entrar-hi, amb la seva filla i néta. “La necessitat em va obligar, jo no volia, però havia de sobreviure, no podia deixar a una nena dormint al carrer”, comenta Luis, que explica que va estar buscant un pis per llogar, però tots rondaven els 800 o 900 euros. “Com pago jo això? No tinc aquests diners, ni unint el que cobra la meva filla, que també és treballadora eventual”. El seu últim contracte va ser de sis mesos.

Equatorià, fa 20 anys que viu a Catalunya i explica, amb mirada espavilada que, com migrant, sap bé que “he de adaptar-me, adoptar els costums d’on estigui”. Per això, el primer que va fer en arribar a el pis va ser anar a parlar amb el president de la comunitat: “jo no vull problemes amb ningú i sé que si em veuen a mi arribar a un pis de l’edifici, trucaran a la policia”. No va forçar la porta ni va punxar els subministraments, i aquests eren els requisits que va posar el president de la comunitat. Luis els compleix i la relació amb els veïns ha estat bona durant els nou mesos que fa que la família és al pis; “Quan em van dir que podia quedar-me, em vaig quedar parat”, recorda. “Mai no he demanat res, perquè el que jo demani li pot servir a un altre amb més necessitat, però ara sí que he tocat fons”.

Si la convivència discorre sense problemes, els impediments li vénen de la part administrativa. Fa nou mesos que espera el padró, quan la llei marca termes de tres mesos i tres més de pròrroga. “Només em diuen que esperi i, mentrestant, jo no tinc res”, apunta, mirant una i altra vegada la carta de l’Ajuntament en què se li comunica que la seva petició està en tràmit. No té dret a metge, ni a les ajudes. “No tinc dret a res”, només a les prestacions per desocupació, que aviat acabaran. Ni tan sols poden anar a buscar menjar als serveis de Càritas, que requereixen el padró.

Necessita empadronar-se per a la documentació que acrediti la seva situació d’exclusió residencial, “el document de la vulnerabilitat”, l’anomena. I en pronunciar-ho s’atura, amb la veu trencada. Per Luis és imprescindible tenir un lloguer. Pagar un lloguer. Així ho repeteix moltes vegades durant l’entrevista. Un lloguer social: “no vull viure així”, assegura. “Com sigui busco feina, perquè el que tinc ho vull pagar”, afirma. Però la barrera que el separa del lloguer social no és la falta d’ingressos sinó, de nou, el padró. El pis que ocupa és de la SAREB, que està al corrent de la situació de Luis i disposada a tramitar un lloguer social. Però tot el procés es va aturar a l’hora de lliurar el padró.

Luis està tramitant la seva nacionalitat i riu, amargament, quan apunta que, si quan l’aconsegueixi encara no està empadronat, no tindrà ni dret a vot. Ara mira cap enrere i recorda el camí que l’ha portat fins on està: “jo tenia pis, tenia de tot”, recorda. Una hipoteca de més de 1.800 euros al mes, que s’emportava el seu sou i el de la seva ex dona. El 2008, quan va perdre la feina, va començar una època de contractes eventuals de paleta, pintor i fins i tot de neteja. “De tot s’aprènE, diu. El seu últim contracte va ser a través de l’EMFO de Mollet, on va conèixer el José qui, a més del seu company de tràfecs, és membre de la PAH i es va convertir en company de lluites.

Luis no sabia de l’existència ni significat d’aquestes sigles, però des que es va posar en contacte amb la Plataforma, va sentir “l’ajuda d’estar amb gent, quan véns de sentir-te tan sol. No només orienten, sinó que donen esperança, i jo la necessitava, perquè tenia l’autoestima per terra”, reconeix.

“Luis és el perfil de l’ocupació d’aquest país”, apunten des de la PAH Mollet, que denuncia que l’ocupació està “terriblement criminalitzada per un sistema que et culpabilitza i et fa creure que fas una cosa dolenta, que ets un frau, quan realment ets una víctima i només vols sobreviure”. Des de la Plataforma asseguren que és la primera vegada que es troben amb un padró que es tramita des de fa nou mesos i, tot i que creuen que pot ser una de les conseqüències de la pandèmia, també assegura que “sembla que el padró està castigat al calaix dels tràmits oblidats”.

Alicia, 59 anys i orgullosament ocupa

“Truca’m quan arribis, que no funciona el timbre”, avisa Alícia, abans de l’entrevista. En baixar a obrir la porta, informa que cal pujar per les escales: tampoc funciona l’ascensor. Ni les llums del replà. “Avui et trobes l’escala neta perquè l’he fregada jo”, explica. I és que aquest edifici no va arribar a acabar-se del tot perquè el constructor va entrar a presó, i així es va quedar. Actualment, dels sis immobles que hi ha, en tres es paga lloguer i tres són ocupats, un dels quals, és la llar d’Alicia.

El seu petit apartament, que compta només amb una habitació, és de el Banc Sabadell, encara que això ella no ho sabia quan va arribar, el 2015. Alícia es va quedar a l’atur el 2011, després de dedicar-se durant 25 anys al món immobiliari, i amb més de 50 anys complerts. El seu cas és com el de milers de persones: cobrar els dos anys de l’atur i en acabar la prestació deixar un pis a Barcelona que no podia pagar i llogar una habitació. Però la seva història es desmarca de la de la resta quan un amic i veí del seu fill li diu que li deixa el seu pis, que està llogant, però en el qual no viu perquè no funcionen els timbres, ni l’ascensor… així és com Alicia arriba a casa seva.

“Em vaig passar 15 dies netejant-ho tot, perquè estava això fet un fàstic. Em van sortir calls a les mans i vaig estar setmanes veient la tele en una cadira de jardí i dormint en un matalàs”. Aquests eren els únics mobles que havia pogut comprar per Wallapop amb els seus estalvis. Ara la casa és un apartament modern que fins i tot compta amb una piscineta inflable per quan el seu nét ve a passar els dies d’estiu. Tot sembla anar bé fins que, arran de parlar amb els veïns, l’Alicia s’assabenta que el constructor de la promoció és a la presó i que l’amic del seu fill no estava pagant lloguer. El seu contracte havia rescindit i ara el pis és de banc. I ella s’havia convertit, de la nit al dia, en una ocupa.

Ja amb aquesta informació, un dia l’amic del seu fill l’avisa que vol tornar a casa i l’Alicia s’espanta: “Va voler tornar quan jo tenia el pis arreglat i llest per entrar a viure-hi”, es queixa. Així que se’n va directa a Serveis Socials, perquè la seva intenció era quedar-se al pis fins que el banc reclamés l’immoble i demanar un lloguer social. Però li calia el padró. L’Alícia va estar dos anys empadronada a casa d’un dels seus fills perquè ella, que va tenir la seva última residència a Barcelona, ​​necessitava estar censada a Mollet per accedir a l’Atenció Primària i tractar el seu càncer.

Així que, a finals de 2016 inicia els tràmits per empadronar-se a casa seva i, com aquesta és de el banc, va haver de fer-ho oficialment com a ocupa. “Imagina la vergonya que vaig passar”, explica l’Alicia qui, ara, recorda la situació amb un somriure, mentre explica els nervis quan li van dir que un agent de policia havia de passar per casa per veure que tot estigués bé. “L’informe va ser favorable, què havien de dir? Mira l’edat que tinc i com sóc! Quina cosa rara haig de fer jo aquí?”, exclama. Tot i que tot anava com la seda, van passar els tres mesos i va rebre comunicació que l’Ajuntament s’acollia als tres mesos més de pròrroga. En aquest cas, a diferència del de Luis, si es van complir els terminis. Des de fa tres anys l’Alícia està censada a casa seva, pot anar al seu CAP i demanar la Renda Mínima de la Generalitat, amb la que complementa l’ajuda de majors de 55 anys i li queda un sou mensual de poc més de 600 euros.

Ara batalla contra la burocràcia per obtenir el document d’exclusió residencial que li permeti tenir un lloguer social. Mentre, espera la sentència del judici que va tenir contra el Banc Sabadell, que va reclamar l’edifici. “He enviat mails al banc, vaig anar a les oficines i em van segellar uns documents en què jo demanava l’exclusió residencial… tota acció és poca, encara que hi hagi una llei que m’empari”, reflexiona l’Alícia.

Ella va trobar a la PAH just després d’aconseguir el padró, parlant amb un militant històric que coneixia de la plaça de mercat (“Què vols? Si soc una maruja de gairebé seixanta anys”, fa broma). “M’he empoderat, he participat en tots els desnonaments i xerrades… lluito pels drets socials, no perquè em toqui de prop, sinó perquè hi crec. Sempre he cregut en la justícia social, però abans la defensava des del sofà, ara he après a sortir al carrer”, explica.

L’Alicia repeteix la frase que resen molts membres de la PAH: “són la meva família”. Però el 2016, quan tramitava el padró, ho va fer sola. Recorda com la van fer sentir a l’Ajuntament: “vergonya, culpabilitat… que si ves a viure amb un fill teu, que si comparteix pis, que si haver estalviat o haver buscat una bona feina… Vaig sortir d’allà com una puça. Enfonsada”, evoca, en l’únic moment de l’entrevista en la qual a l’Alicia se li esborra el somriure. “¿Què havia de fer jo llavors, que només cobrava 430 euros i ni tan sols podia accedir als ajuts de Càritas?”, es pregunta.

Ocupar, per l’Alícia i per a molts altres, va ser l’única opció. I de la vergonya ha passat a l’orgull. “Jo, que he treballat i pagat impostos tota la meva vida, sóc la anti-ocupa”, fa broma. I és que moltes vegades és l’Alícia qui parla a les xerrades sobre ocupació: “quan es parla d’ocupa, la gent s’espera un perfil molt concret de persona, i aparec jo”, explica i recalca que es tendeix a posar tots els ocupes en el mateix sac. “Ser ocupa no és dolent i jo em proclamo com a tal, perquè els ocupes no som lladres ni incívics, som víctimes del sistema. La culpa no és meva, jo no vaig viure per sobre de les meves possibilitats”, sentencia Alícia, veu en ferm.

En acabar l’entrevista, ensenya casa seva, que es reconeix en dos cops d’ull. Es noten els cinc anys de dedicació. És casa seva, tant com ho és per a Luis seu apartament. Ara tots dos esperen: un per un padró que sembla no voler arribar i l’altra per un document d’exclusió residencial que li obriria les portes a un lloguer social que per llei li correspon. Tots dos són drets que se’ls resisteixen i encara que ni el padró ni el lloguer social siguin drets per se fonamentals, sí que ho és l’accés a un habitatge digne. I encara que això també se’ls va negar, es van plantar i van decidir prendre el que els corresponia. Un sostre, simplement.