Els desnonaments han tornat i encara hi ha qui s’atreveix a parlar de “nova normalitat”, després de tres mesos de confinament en els quals hem vist nàixer una nova crisi sense precedents

Artículo de Juanjo Ramón @Juand_jo para Catalunya Plural

Tornem als desnonaments i s’atreveixen a parlar de “nova normalitat”, després de mesos de confinament en els quals hem viscut el naixement d’una nova crisi sense precedents. Encara no ens havíem recuperat de la crisi de 2008, i ara cal donar resposta a la crisi sanitària, social, de cures, ecològica i econòmica que tenim a sobre i ja comença a crear estralls. Hem sortit de l’estat d’alarma per a entrar en estat d’emergència. La precarietat i la vulnerabilitat creixen, però continuen les pretensions privatitzadores i especulatives. Repetir els errors del passat no ha de ser el camí a seguir.

Un cop més estem veient la diferència entre veure el món des d’una cúpula de vidre o viure’l amb totes les seves conseqüències. Des del primer moment de la crisi sanitària, centenars d’associacions, col·lectius i moviments socials, ens vam articular entorn del Pla de Xoc Social, una iniciativa que recull mesures urgents per a protegir les majories socials, per a realment no deixar a ningú enrere.

Sense posar la vida al centre només hi ha futur per a unes poques privilegiades. No n’hi ha prou amb decrets insuficients que facin de pegats a situacions concretes: cal aconseguir una vacuna que posi solució a les desigualtats, rescatant les persones i no a l’IBEX35. És ara o mai que toca acabar amb les privatitzacions, amb l’especulació, garantir uns serveis públics de qualitat, derogar les reformes laborals del PP i del PSOE, garantir el dret a l’habitatge, així com els drets i llibertats de totes, regularitzant les persones migrants i acabant amb la violència masclista. Aquestes són algunes de les mesures més emblemàtiques del Pla de Xoc Social.

Aquests últims mesos hem vist com el govern espanyol aprovava decrets d’habitatge insuficients, mentre des del carrer demanàvem exoneració de pagaments. Hem vist a la banca i l’oligopoli energètic fregar-se les mans amb el sobre endeutament al qual ens estan empenyent. Hem vist com en plena pandèmia pujaven els preus del lloguer. Hem vist com es deixava enrere un gran sector de la societat. Hem vist la reactivació dels jutjats i, mentre s’absolia Ana Botella per la venda d’habitatge públic, es van tornar els judicis amb penes de presó i multes impagables a activistes per protestes davant la violació de drets humans o per parar desnonaments.

Ho va dir recentment, després de la seva visita al nostre país, el relator especial sobre la pobresa extrema i els drets humans Philip Alston: ”sortir de la pobresa és una qüestió de voluntat política”. Prenguem bona nota d’aquestes paraules i de les de la relatora Leilani Farha: “l’habitatge, és la primera línia de defensa enfront del brot de COVID-19”.

Encara així, malgrat el clam social, veiem com es pretén tornar a normalitzar aquesta violació de drets que són els desnonaments, una pandèmia mig silenciada que ja s’ha cobrat més d’1.700.000 víctimes des de 2008 i amb una previsió a curt-mig termini desoladora. Però, quina solució ens trobem davant aquesta situació mentre el Govern parla de reconstrucció social? Pràcticament cap. Una falsa moratòria de 6 mesos venuda com la panacea, però a la qual només es poden acollir aquelles persones que demostrin no pagar el lloguer per culpa d’un ERTE derivat de la COVID-19. Què passa amb aquesta mitjana de 250 desnonaments diaris prèvia al confinament que ben aviat es reactivaran?

El Govern, si vol i quan vulgui, pot decretar un stop desnonaments real per a tota mena de casuística que provoqui la pèrdua d’una llar, ja sigui per execució hipotecària, per impagament de lloguer (amb un sol rebut impagat n’hi ha prou per enviar-te al carrer) o ocupació, fins a un reallotjament garantit com dicta Nacions Unides. Però manca valentia per a enfrontar-se a la banca, als fons voltor i a la dreta reaccionària. La mateixa dreta culpable d’acabar amb les polítiques socials, de posar-nos mordasses o de posar la catifa vermella a l’especulació.

Mentre el govern espanyol parla de reconstrucció, el PP continua fomentant la llei del maó i les privatitzacions, com demostren els seus avantprojectes a Madrid i Múrcia, per a reformar la Llei del sòl. El mateix PP que continua alimentant el discurs de l’odi entre veïnes, com va demostrar la setmana passada a Catalunya, presentant davant el TC un recurs contra els Decrets d’Habitatge de la Generalitat, per ”protegir als ocupes”. Una manera molt barata de vendre un dels majors avanços en matèria de dret a l’habitatge en aquest país.

No caiguem en el parany de la dreta, més preocupada en criminalitzar a les víctimes de les seves males arts, que en promoure o donar suport a propostes per a revertir la situació.

Durant setmanes hem sortit als balcons a aplaudir. Ara és el moment de sortir al carrer, no sols a omplir-los de vida i gaudir, també cal sortir a remoure i canviar consciències. Toca sortir de la zona de confort per defensar-la abans que acabin amb ella, ningú està fora de perill. Toca organitzar-nos, si no volem tornar a ser nosaltres les que paguem aquesta nova crisi. Només la força de la gent pot evitar que ens continuïn atropellant, com es va demostrar en el primer desnonament convocat per la PAH a Hospitalet, amb centenars de persones a la porta per a evitar-lo. Temps convulsos en què cada vegada més som convocades a mobilitzacions socials on mai serem suficients.

Es deia en el 15M, dormíem però vam despertar. Ara ens han agafat despertes i organitzades, que no ens tornin a enganyar.