Una de les apostes aprovades al Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya, celebrat el novembre de 2019, va ser la cració de la Comisió de Formadores. Aquesta comissió va néixer amb el mandat de cobrir les necessitats formatives de tots els col·lectius d’habitatge, els ja existents i els que es creessin de nou, i també abordar la tasca de promoure i acompanyar la creació d’estructures populars, així com difondre i potenciar les ja existents arreu del territori.

Cal reconèixer que la posada en marxa d’aquesta tasca ha sofert impediments importants: factors externs, com l’esclat de la pandèmia, i també interns, com la priorització del treball formatiu de la comissió. En qualsevol cas, i després de superar aquestes dificultats, ens complau enormement presentar-vos el que considerem un primer pas per impulsar les Estructures Populars al conjunt del moviment per l’habitatge: la redacció d’aquest primer quadern de formació.

Amb aquest document que llegireu a continuació, volem acomplir principalment dos objectius: clarificar el concepte i recopilar la tasca feta per les estructures populars.

Què són les estructures populars?

Més enllà de l’habitatge: ampliar l’horitzó dels nostres Sindicats, PAH’s i Xarxes, enfortir-nos a cada poble o barri

Ens trobem en un context de crisi estructural del sistema capitalista que està fent retrocedir a marxes forçades les condicions de vida de les classes populars. Aquest retrocés no s’ha donat de manera natural, sinó com una ofensiva dels rics i poderosos que s’han disposat a exprimir fins l’última gota de les conquestes i mitjans de vida de les classes populars, per tal de mantenir les seves taxes de benefici enmig d’un món en crisi.

A l’Estat Espanyol, s’hi ha donat un desmantellament gradual d’un Estat del Benestar que ja era feble de naixement i de les vies d’accés a un nivell de vida estable que havien possibilitat l’existència d’unes dues generacions de classes mitjanes acomodades. Una de les expressions més clares d’aquest fenomen ha estat l’emergència habitacional, que coneixem de sobres al moviment per l’habitatge i és una de les nostres raons de ser. Però no és l’única expressió d’aquesta crisi: carències alimentàries, CAPs col·lapsats, tancament de línies de l’ensenyament públic, serveis socials inoperants, degradació de l’espai públic o privatització d’aquest, jovent frustrat i sense expectatives de futur, famílies que no poden ni pagar ni atendre el reforç escolar dels seus fills i ni molt menys activitats extraescolars, i un llarg etcètera. En definitiva, barris i pobles on el mercat i el capitalisme condemnen a la pobresa i l’ostracisme a cada cop més capes de la població i l’administració no dóna respostes efectives, sinó és la pressió policial. A tot això s’hi suma la pandèmia de la Covid-19 i les afectacions que aquesta comporta i comportarà encara més en termes econòmics i de restricció de llibertats.

La lluita per l’habitatge a Catalunya ha estat un exemple claríssim de la capacitat que té l’autoorganització de la gent per donar respostes a aquestes problemàtiques i buits que deixa l’estat. Però com bé hem exposat, la nostra gent no només necessita un sostre: en el nostre dia a dia als col·lectius d’habitatge, quan ens comencem a conèixer amb les altres companyes, ens adonem que patim de moltes altres coses a part de que ens facin fora de casa. Com dèiem a les ponències del Congrés: “Ja sigui que no tenim prou diners per als subministraments, o per a comprar menjar, o per apuntar als nostres fills a classes de repàs, o perquè hem patit violència masclista per part de les nostres parelles. La llista de totes les problemàtiques que tenim podria ser molt més llarga, però la qüestió que ara apareix és: perquè només afrontem col·lectivament la problemàtica de l’habitatge? Perquè totes les altres problemàtiques no les assumim totes juntes?“

Les estructures populars volen deslegitimar el poder omplint el buits que deixen l’estat i el mercat. Però no només es tracta de suplir les necessitats col·lectives que no són cobertes, és important la forma de fer-ho i ho és també que es persegueixi un horitzó, que tinguin una lògica política emancipadora enfront les estructures de dominació. Les estructures populars no responen a la lògica del mercat, on el valor del que fem està determinat pel consum i l’intercanvi monetari, ni tampoc a la lògica de l’Estat, que ofereix serveis a usuàries d’una forma unidireccional. Pretenen ser espais de contrapoder, al mateix temps que de construcció de noves pràctiques i relacions socials, formes pròpies de poder, on ens organitzem per reconstruir els vincles comunitaris i construir entre totes la forma com volem viure.

Així ha estat com a alguns llocs on el moviment per l’habitatge era fort, començava a intervenir en altres àmbits de la vida social, a crear estructures populars. Però aquesta intervenció no era només una manera de cobrir necessitats. Les estructures populars han estat espais per augmentar la cohesió i el nivell de consciència de la gent que participa del la lluita per l’habitatge: sabem que moltes vegades, tenim gran dificultat per a que moltes afectades es quedin a l’assemblea una vegada s’ha resolt la seva problemàtica. Ja sigui perquè hem aconseguit un lloguer social o perquè no hem pogut evitar que les facin fora. Apostant per vincular-nos a partir de resoldre més problemàtiques a banda de la d’habitatge, trobem vies perquè la gent continuï participant, trobant el seu lloc, la seva funció dins del col·lectiu i generant sentiment de pertinença a una comunitat política àmplia.

És a dir, si una mare soltera participa del grup de dones i a més el seu fill va a l’escola popular, no és més fàcil que segueixi formant part del nostre col·lectiu tot i que hagi resolt el seu problema d’habitatge? O si els adolescents fills de les famílies poden formar part d’un gimnàs popular o d’un equip de futbol del poble o barri, no farà això més complicat que aquestes es desvinculin sense més? O si tenim un bar o restaurant cooperatiu on treballen membres de l’assemblea, no facilita mantenir el vincle encara que aconsegueixin solucionar els seus problemes particulars? Tot això no són més que uns pocs exemples concrets del nou paradigma que signifiquen les estructures populars per als nostres col·lectius, donant-los molta més amplitud i consistència. Així, PAH’s, Xarxes i Sindicats es converteixen en eines molt més transversals per a solucionar els nostres problemes i al mateix temps fan el moviment per l’habitatge més fort.

Deslegitimar i pressionar l’administració i el mercat, donar referència i poder a l’autoorganització popular:

Les estructures populars són espais d’organització des de la base per cobrir necessitats des d’una realitat concreta que permet millorar les condicions de vida de les classes populars. Són experiències relacionades amb el sosteniment i reproducció de la vida, formes de cobrir necessitats materials i comunitàries de manera col·lectiva. Espais des d’on ens relacionem a través del suport mutu i on no es tracta de solucionar els problemes o les necessitats de la gent des d’una perspectiva assistencialista, sinó que el que es vol és fer d’una necessitat compartida una solució conjunta, en la que totes les que hi participem hi posem de la nostra part perquè aquesta funcioni.

Les estructures populars volen deslegitimar el poder omplint el buits que deixen l’estat i el mercat. Però no només es tracta de suplir les necessitats col·lectives que no són cobertes, és important la forma de fer-ho i ho és també que es persegueixi un horitzó, que tinguin una lògica política emancipadora enfront les estructures de dominació. Les estructures populars no responen a la lògica del mercat, on el valor del que fem està determinat pel consum i l’intercanvi monetari, ni tampoc a la lògica de l’Estat, que ofereix serveis a usuàries d’una forma unidireccional. Pretenen ser espais de contrapoder, al mateix temps que de construcció de noves pràctiques i relacions socials, formes pròpies de poder, on ens organitzem per reconstruir els vincles comunitaris i construir entre totes la forma com volem viure.

Propiciar espais on viure fragments del canvi que volem i interioritzar elements de la nova societat que anhelem construir.

Alhora, tenen la intenció de contribuir a l’augment de la consciència de pertànyer a una part dins d’un tot i, en definitiva, a una classe desposseïda, que es reconeix a si mateixa a partir d’una interessos comuns.

Prefigurar la societat que volem: construcció d’un món nou

Quan parlem d’estructures populars no només ens referim a cobrir necessitats. Quan parlem de generar espais on trobar-se o organitzar-nos per trobar solucions a problemes comuns, no ho fem des de la neutralitat sinó des d’una intencionalitat política emancipadora enfront les estructures de dominació. Ho fem amb la intenció de transformar la realitat que ens envolta, tant de l’entorn com de la forma de relacionar-nos entre nosaltres, amb la voluntat d’anar juntes a l’arrel del problema i trobar solucions entre totes. Les estructures populars ens han de permetre anar fent visible que hi ha una alternativa al sistema capitalista.

Les escoles populars o els grups de dones són espais on trencar amb l’individualisme per donar una dimensió política als diferents aspectes de la vida que ens travessen i, en comptes d’esperar solucions per part de l’Estat, buscar nosaltres mateixes la forma de resoldre-les amb les nostres companyes. Les estructures populars són una manera de confrontar els valors de la lògica capitalista amb la nostra ètica pròpia, ja que pretenen ser espais de construcció de noves pràctiques i relacions socials, vincles basats en una ètica oposada a la capitalista, on ens organitzem per construir entre totes la forma com volem viure.

Alhora, tenen la intenció de contribuir a l’augment de la consciència de pertànyer a una part dins d’un tot i, en definitiva, a una classe desposseïda, que es reconeix a si mateixa a partir d’uns interessos comuns. Contribuint així a la construcció i enfortiment dels sectors oprimits com a subjecte històric capaç de protagonitzar el canvi social.

La creació d’estructures populars ens permet posar-nos a treballar en la construcció d’alternatives reals, propiciar espais on viure fragments del canvi que volem i interioritzar elements de la nova societat que anhelem construir, passant de la crítica i la protesta a la construcció d’un món nou des l’autoorganització popular. Es tracta d’experiències reals que ens permeten tenir més confiança, i alhora més compromís, en aquest camí, són la base material per la nova societat, escoles d’autogovern i autodeterminació democràtiques de la classe treballadora.